L'EDAT DEL TEMPS

En aquest poemari trobem confessions d’una sinceritat que és difícil que no desfonguen les resistències del lector inclinat al formalisme. «Ja no saps com ser home», «Jo que tenia un nus en la paraula»...

La conclusió que s’imposa i dóna sentit al conjunt d’idees nodrides de sensacions, bolcades al seu servei, es conté en expressions com «el plaer de ser temps» o l’acceptació valenta i incondicionada de voler-se «hoste del temps», «Em sustenta l’amor que sent per les persones, / per la vida del temps», «la galeria profunda del temps i de la pell», «La bellesa també pot ser el temps»…

.